"De nou ressonen alegres cantúries..."

Amb aquestes paraules començava la primera caramella que va escriure Josep M. Soler, l’any 1943. La voluntat era clara: transmetre l’arribada de la Pasqua Florida, anunciant que, novament, aquestes tradicionals cantades ressonarien pels diferents indrets de la vila, després de temps convulsos. Durant aquells anys de la postguerra, les Caramelles s’acabaven de recuperar, gràcies a l’empenta dels membres de la coral de la parròquia, la Schola Cantorum, que amb el temps es convertiria en la colla del Patronat, actualment reconvertida amb el nom de Caramelles Sitgetanes. Aquell impuls, va propiciar que es tornessin a organitzar les colles d’El Retiro i del Prado, que abans de la guerra havien sigut les grans protagonistes de la Pasqua Sitgetana.

La tradició de cantar durant dies de festa o en moments i èpoques concretes de l’any, forma part d’un patrimoni datat des de temps immemorials, i que a Sitges, igual que en molts altres pobles, només hem sabut conservar per Pasqua, sent d’aquesta manera una de les festes més ancestrals que actualment conservem. Entre l’anunci de la resurrecció de Jesucrist, l’arribada de la primavera, i una barreja de galanteig a les noies, amb elements sitgetans com a teló de fons, s’ha anat creant una versió pròpia, diferent i especial d’altres contrades catalanes.

Aquest 2014, les tres colles per excel·lència ja han anunciat les seves cantades, demostrant la vitalitat d’aquesta festa, malgrat la crisi econòmica, i amb l’agreujant que les colles tenen dificultats per cobrir les principals despeses que comporta sortir al carrer. Tot i això, a nivell social, les tres agrupacions gaudeixen d’una magnífica salut. Totes han anunciat que superaran la cinquantena de cantaires, i fins i tot El Retiro creu que pot superar a la seixantena de membres. Aquest fet contrasta amb la situació de fa només 15 o 20 anys, quan aquestes malvivien amb pocs components, amb el convenciment que si alguna cosa no canviava, les Caramelles acabarien desapareixent. En aquest sentit, l’antiga colla del Patronat va considerar oportú que les dones poguessin formar part del grup, amb l’objectiu de poder augmentar el nombre de components, actualment un fet plenament consolidat, però que no va tenir continuitat a les altres colles.

Els valsos i les americanes, i també les sardanes, són els principals gèneres musicals de la versió sitgetana de les Caramelles. Sitges pot presumir d’un ric i extens patrimoni musical, gràcies al bon nombre de músics que han creat composicions, amb la col·laboració d’una interminable llista de sitgetans que s’han atrevit a escriure’n les lletres que, en alguns casos, s’han convertit en veritables himnes. Actualment, i en aquest sentit hi pren part, en bona mesura, Joan Pinós, actual director de les Caramelles Sitgetanes i autor de diferents composicions durant els últims anys. També cal anomenar a Pere Camps, el seu homòleg del Prado, que acostuma a tenir com a company inseparable l’escriptor, i col·laborador d’aquesta casa, Xavier Gimeno. I sense oblidar un músic de renom, com és el cas de l’enyorat Janio Martí, que va compondre diverses caramelles pel Retiro –l’última l’any 2009–, o altres músics que durant els últims anys han dirigit o s’han atrevit a fer alguna que altra caramella, com Xavier Pagès Eugeni Amador, o Oriol Nebleza.

Tantmateix, les tres colles tenen com a referència l’ampli repertori, creat durant el segle XX, de la mà dels tres grans exponents musicals de les caramelles de la vila. Per això és normal que Jordi Martí, director de les Caramelles d’El Retiro, tingui el costum de posar en valor moltes de les caramelles del mestre Gabriel Pallarès, tota una institució del Casinet de Baix; el Prado, amb Pere Camps al capdavant, mantingui viva l’herència del mestre Manuel Torrens, vinculat al Casinet de Dalt durant més de cinquanta anys; i que Jordi Pañella segueixi sent tot un referent per la colla que dirigeix Joan Pinós.

Un any més el punt de partida serà la plaça de l’Ajuntament, el Dissabte de Glòria a les 11 de la nit. Com mana la tradició, els membres de cada colla, amb el clavell a la solapa, i la barretina al cap, oferiran, amb els seus músics, les primeres cantades davant de les autoritats i del públic assistent. Tot i això, ja és normal que les colles facin algunes cantades prèvies abans de la tradicional cita a la Casa de la Vila. A partir d’aquí cada colla emprendrà el seu camí, però entre casa i casa tornaran a coincidir, passada la mitjanit, per cantar a l’Església Parroquial, ara sí, per anunciar l’arribada definitiva de la Pasqua.

Després de les cantades de Dissabte, ja no serà fins Dilluns de Pasqua que les colles tornaran a passejar per la vila per oferir els seus cants. I novament l’Hospital de Sant Joan serà el punt d’encontre de les tres colles, a partir de les 5 de la tarda. La festa culminarà al vespre, amb la darrera cantada a les diferents seus de cada entitat, i en el cas de la colla Caramelles Sitgetanes, al Cap de la Vila.

La cistella, símbol de les Caramelles

Les setmanes prèvies a la Pasqua venen marcades pels assajos, els preparatius de les diferents colles, concretar les cases i els llocs on s’anirà a cantar, a més de lligar tots aquells detalls perquè tot surti com cal. Un d’aquests petits detalls, però a la vegada imprescindible, és la confecció de la tradicional cistella, el distintiu més destacat de les Caramelles. Aquest petit recipient és decorat amb colors primaverals, i s’enganxa en una perxa ben llarga –per poder arribar als diferents balcons de les cases i que hi dipositin les gratificacions– amb un pom ben guarnit de clavells i una cinta amb la senyera. D’aquesta manera, cada Pasqua les colles la poden lluir amb orgull, traginant-la de casa en casa, on es distingeix –entre la remor de la gent– el típic so dels picarols. La laboriosa tasca de confeccionar la cistella es podria comparar amb la feina de les dones que per Festa Major s’encarreguen del pentinat de la geganta, l’anomenat “ball de les cosidores”, o en definitiva, la gent que des del més absolut anonimat treballa per a que tot surti de manera impecable. És aquell element indispensable que cada any podem admirar, i que la majoria de gent no sap qui hi ha al darrere. Blanca Mirabent, Mercè Mercader i Isabel Ferrer són les responsables que les cistelles de les Caramelles Sitgetanes, d’El Retiro i del Prado estiguin llestes per aquest Dissabte de Glòria.

Les Caramelles del 2014

Aquest any les colles han preparat un repertori on no hi ha cap nova composició. Per tant s’interpretaran caramelles que molts ja hauran sentit més d’una vegada, totes elles cantades fa pocs anys. L’antiga colla del Patronat interpretarà un vals de l’any 1995, que porta per nom “Lligams d’Amor”, amb poesia de Lali Vergés i música de Jordi Pañella; i després cantaran una sardana molt coneguda a arreu: “El Saltiró de la Cardina”, amb música del reconegut músic de Torroella de Montgrí, Vicenç Bou, amb lletra de Josep Maria Francès. El Prado ha triat dues caramelles del mestre Torrens: La primera és “Dolç Encís”, una americana, amb poesia de Salvador Olivella, estrenada l’any 1926; i la segona porta per nom “Cant a l’amada”, un vals amb lletra de Vicenç Morando Grau, estrenat per l’Schola Cantorum la nit de Dissabte de Glòria de 1946, quan aquesta colla la dirigia el fill de Manuel Torrens. I El Retiro ens portarà dos clàssics del seu repertori, obra del mestre Pallarès. La primera caramella es titula “Lluny” una americana de l’any 1935, escrita per l’historiador i escriptor barceloní, Ferran Soldevila; i finalment interpretarà “Alga i corall”, un vals amb poesia de Josep M. Soler.

Assaig de la colla pradista aquest 2014 (Albert Roca)

Colla de Caramelles d'El Retiro l'any 1950 (Arxiu Societat Recreativa El Retiro)

Lletra original de la caramella estrenada l'any 1946 "Cant a l'Amada" o originalment "Cant a l'Aimada" que enguany cantarà la colla del Prado (Vicenç Morando Tarrés)

Imatge recent de les Caramelles Sitgetanes (Sílvia Soto Fonoll)

El Llegat de la Processó de Setmana Santa

Aquesta setmana torno a les pàgines de L'Eco, per parlar de la Processó de Setmana Santa i els seus passos: 

La Setmana Santa, tal i com s’entén des del calendari litúrgic cristià, és religiositat, i en els moments que vivim és sobretot tradició. Des de Diumenge de Rams fins Dilluns de Pasqua, els sitgetans acostumen a desenvolupar diferents rituals, hi ho fan convivint amb un turisme que durant aquesta setmana omple la vila. De tots els actes de la Setmana Santa, segurament el més vistós de tots és la Processó del Divendres Sant, que precisament coincideix amb un dels dies de més afluència de visitants.
 

La “professó”, com encara l’anomenen molts, és el moment idoni per poder admirar els diferents passos o misteris de la vila. Exposats prèviament a la parròquia, al Palau del Rei Moro, i a la Confraria de Pescadors, i trets per les diferents associacions, confraries, i congregacions, formen part d’un patrimoni material i immaterial, a vegades poc valorat, no només pels forasters, sinó també pels mateixos sitgetans, un llegat que en moltes altres viles i ciutats ha anat desapareixent, o ha quedat arraconat a l’interior de les esglésies.

La Processó actual prové de la tradició de les dues processons que se celebraven a Sitges fins l’any 1974: la Processó dels Misteris, amb presència exclusiva dels homes, que sortia el Dijous, i des de finals de la dècada dels 50 el Dimecres Sant; i la Processó de la Dolorosa, que sortia el Divendres Sant i es coneixia popularment com la Processó de les Dones. A partir del 1975 només se celebraria una única Processó, que ha arribat fins als nostres dies. I és que amb el Concili del Vaticà II i amb l’agonia del franquisme, la Processó de Setmana Santa podria haver desaparegut. Entre la dècada dels 60 i la Transició, es van reduir els recorreguts, se li van afegir rodes als passos, els encaputxats deixarien d’anar amb els singulars “cucurutxos”, la presència masculina es veuria molt reduïda, o alguns passos quedarien en desús. Però a finals dels anys 80 i principis dels 90, hi va haver una recuperació que l’ha mantingut fins l’actualitat.

La Processó actual està formada per vuit passos o misteris de la passió i mort de Jesucrist, que surten pels carrers més cèntrics de la vila a partir de les 10 de la nit. Tots es van construir després de la Guerra Civil, perquè durant el conflicte bèl·lic els passos antics van ser destruits, cremats o llençats al mar. Entre els diferents escultors de renom, com Manel Muns o Margarida Sans Jordi, també hi trobem Pere Jou, que durant els anys 40, en plena maduresa artística, va crear el Sant Crist, la Mare de Déu dels Dolors, i la Mare de Déu de la Pietat. Els passos desfilen acompanyats pels membres de la seva associació, amb els administradors, els diferents elements característics de cada agrupació i acompanyats de feligresos. Entre la comitiva, cal destacar el cos de portants dels misteris, la majoria vestits amb vesta i capa de colors diferents segons el pas que acompanyin, una tendència més pròpiament andalusa que no pas catalana, ja que la tradició d’aquí era vestir de negre.

El primer misteri, i que per tant obre la Processó, és la Vera Creu. Seguidament ve el Pas de l’Assotament de Jesús, actualment administrat per l’església de Sant Joan. Aquest se’l coneix com el “Pas del Patronat”, ja que durant els anys seixanta s’exposava a la seu de la desapareguda entitat. I és que antigament tots els passos s’exhibien, a partir de Dimarts o Dimecres Sant, en diferents indrets de la vila, ja sigui a la casa dels administradors de torn, o en cases amb suficient lloc per a ser exposats, sempre amb una rica decoració, i davant l’admiració dels sitgetans. Després de l’Assotament, arriba l’Ecce Homo, un dels misteris més típics de la vila. És dels primers passos documentats, a més de ser dels primers en sortir després de la Guerra Civil, i actualment segueix sent administrat per una confraria pròpia. Durant els anys seixanta va mantenir certa rivalitat amb el següent pas; el de Jesús en el Carrer de l’Amargura, ja que es disputaven qui era capaç de reunir més nombre de feligresos i sortir a la Processó amb més lluïment. Aquest és un dels misteris més recents, i va ser construït per iniciativa de l’Associació d’Antics Alumnes dels Escolapis. Tot seguit arriba el Sant Crist, que, igual que la Vera Creu, és portat per una sola persona. La seva dificultat a l’hora de traginar-lo, l’ha fet més popular, i és que durant moltes èpoques eren els geganters, entre d’altres, qui s’encarregaven de treure’l al carrer. Actualment també participa en el Via Crucis del Divendres Sant pel matí, que surt de l’ermita de Sant Sebastià fins a l’Església Parroquial. Després és el torn de la Mare de Déu de la Pietat, coneguda com la “Mare de Déu dels Mariners”, sobrenom que s’ha guanyat pel fet que siguin els pescadors, patrons i mariners de la vila qui històricament n’hagin tingut cura. Posteriorment arriba el Sant Sepulcre, que també forma part del grup de passos més antics de la vila, i segurament molts encara recordaran quan era custodiat pels agents de la Guàrdia Civil. Després de caure en desús, va ser recuperat per l’Agrupació de Balls Populars de Sitges, qui actualment s’encarrega de la seva exposició. I finalment la Processó Sitgetana la tanca la Mare de Déu dels Dolors, el misteri que ha tingut més devoció entre les sitgetanes i els sitgetans. La seva congregació, actualment activa, està documentada des de finals del segle XVII, i sens dubte és el pas que al llarg dels anys ha comportat més creences i supersticions entre els sitgetans, sent per a molts el pas més típic de la processó sitgetana.

Una visió popular dels Passos

Els passos de Setmana Santa formen part de l’imaginari col·lectiu de la nostra vila, i sempre han sigut coneguts amb sobrenoms que els han fet més populars. Per a molta gent és més fàcil identificar-los d’aquesta manera, que no pas amb els noms autèntics: Seria el cas del “Pas dels Escolapis”, o la “Mare de Déu dels Mariners”. El nom popular del “Pas del Patronat” potser és menys conegut, i també se’l coneixia com el “Pas d’en Viñas”, perquè aquest senyor va ser qui va assumir els costos d’aquest misteri, construït per un escultor sevillà, amb un resultat final no va agradar massa als sitgetans. Fins i tot molts recordaran un pas que ja fa anys que va quedar en desús, però que actualment es troba al Santuari del Vinyet. Ens referim al Pas de l’Hort de Getsemaní, més conegut com el “Pas dels Veranejats”, ja que era administrat per la Colònia d’Estiuejants de la vila. I fins i tot alguns també hauran sentit a parlar d’“En Xoixo i en Dama”, en referència al Pas de la Coronació d’Espines; i el Pas de la Detenció de Crist, conegut com el “Marquet de la figa (o piga) torta”, desapareguts durant la guerra. En definitiva, és molt probable que en cada casa trobem altres noms populars per referir-nos als diferents misteris de la vila.

La Mare de Déu de la Pietat ens remunta a un Sitges gairebé perdut

La Pietat, a més de ser una de les icones més característiques del cristianisme, i de ser un símbol en la història de l’art, és també una de les representacions més típiques dels passos de Setmana Santa d’arreu. A Sitges, la imatge de Maria amb Jesús als seus braços després de ser crucificat, coneguda com la Mare de Déu del Mariners, està documentada almenys des de 1711, quan un notari local va establir l’0rdre dels passos de la Processó, on també es troben els passos de l’Ecce Homo, la Mare de Déu dels Dolors, el Sant Sepulcre, la Vera Creu, el Sant Crist, o el desaparegut pas de la Mare de Déu de la Soledat. Sitges, des de temps immemorials, ha viscut de cara al mar, i els pescadors, patrons i mariners havien sigut un dels grups dels més nombrosos de la vila. Per això no és d’estranyar que el nom popular d’aquest pas, vinculat a la gent del mar, hagi arribat fins als nostres dies, malgrat que aquest col·lectiu sigui actualment testimonial. Malgrat tot, per a molts sitgetans la Mare de Déu dels Mariners segueix conservant l’originalitat i l’essència d’un Sitges gairebé perdut, considerant-lo el pas més autèntic, perquè la Confraria de Pescadors de Sitges, actualment en actiu, segueix tenint-ne cura, exposant-lo durant la Setmana Santa a la seva seu, al número 25 del carrer Carreta, i traient-lo a la Processó.

 

Publicat a L'Eco de Sitges, el dia 11 d'abril de 2014.