dijous, 8 de gener de 2015

L'Hospital de Sant Joan. Al servei de la gent gran

L'Hospital de Sant Joan Baptista, amb centenars d'anys d'història a les seves esquenes, és una de les institucions més importants de la vila, ja sigui per la seva trajectòria ininterrompuda durant el pas del temps, i també perquè avui en dia segueix oferint una sèrie de serveis essencials per a molts sitgetans.

La Fundació Privada de l'Hospital, que actualment té cura de la gestió d'aquesta institució, treballa a partir de tres objectius ben diferenciats: Primer de tot, pel conreu i l'elaboració de la Malvasia de Sitges; en segon lloc per garantir la conservació del patrimoni que li ha estat llegat, i en darrera instància, i fidel als orígens, per atendre als desvalguts. Però l'entitat, que ja no té en servei les funcions pròpies del que entenem actualment per un hospital, s'ha convertit en la principal residència geriàtrica de la vila, una institució que antigament, i com diu el seu nom, aplegava malalts de tota condició, i que avui segueix sent tot un referent social per la vila.


Treballar per la gent gran és la principal prioritat de l’Hospital, i ho segueix fent a les centenàries instal·lacions situades entre els barris del Poble Sec i de Vista Alegre. La residència està englobada en una finca de més d’una hectàrea, on trobem la petita vinya de malvasia i el seu celler, una capella neoromànica, a més de la pineda i els jardins que envolten les instal·lacions geriàtriques, que compten amb una capacitat d’un centenar de residents permanents. A més, l’Hospital està concebut com una plataforma de prestacions públiques i privades, i també disposa de places per a un servei d’acolliment diürn i d’un menjador per a la gent gran.


La residència, amb un personal qualificat i especialitzat en la gent gran, compta amb tot tipus els serveis relacionats amb la salut, com l’atenció mèdica i d’infermeria, programes de fisioteràpia de rehabilitació i gimnàstica, l’atenció psicològica i psicoestimulació, o una unitat geriàtrica especialitzada en demències. L’objectiu és que cada usuari pugui ser tractat d’acord amb les seves necessitats, que es produeixi una millora de la seva qualitat de vida i trobin en aquest espai totes les prestacions perquè se sentin com a casa seva. Tot això sense oblidar el paper fonamental dels voluntaris que, de forma desinteressada, ofereixen el seu temps i dedicació als residents de l’Hospital, una tasca que la mateixa Fundació realça amb la Festa del Voluntariat, que coincideix cada any amb la diada de la Immaculada Concepció, patrona de les religioses concepcionistes, que durant molts anys han tingut cura dels malalts de l’Hospital. 



L’Hospital, la institució més antiga de la vila


Durant el regnat de Jaume II, el senyor de Sitges i de Campdàsens, Bernat de Fonollar, va rebre del Bisbe de Barcelona l'autorització per a construir a la vila un hospital per als desvalguts. Situat damunt de les roques del mar, darrere de l'església parroquial, l'Hospital dedicat a Sant Joan Baptista es va fundar l'any 1324.


Gràcies a diverses remodelacions i ampliacions, l'hospital va romandre prop de 600 anys en el mateix emplaçament, tot i que a principis del segle XX el vell edifici havia quedat obsolet. Però amb l'arribada de l'empresari nord-americà Charles Deering a la vila, la seva sort va canviar per sempre més. Mentre que en l'antic l'Hospital es bastia el futur Palau Maricel, el vilanoví Josep Font i Gumà projectava un nou espai, d'estil modernista amb elements noucentistes, a les afores del casc antic i en un espai envoltat de camps de vinyes i amb el mar a l'horitzó. A més dels diners de la venda de l'antic edifici, diferents donatius i subscripcions populars, a més del suport del propi Deering, van permetre la construcció del nou hospital, inaugurat durant la Festa Major de 1912. 

Dècades més tard, i amb l'entrada en funcionament de l'hospital comarcal de Sant Camil, a més de la construcció del Centre d’Atenció Primària situat al mateix barri, l'Hospital de Sant Joan va evolucionar per adaptar-se i modernitzar els diferents espais, per convertir-se definitivament en la residència geriàtrica que avui coneixem, podent-se considerar com la institució en actiu més antiga de la vila.
Publicat a L'Eco de Sitges el 24 de desembre de 2014

dimecres, 24 de desembre de 2014

Tornen els Pastorets amb dos formats diferents




A les portes del Nadal, l'activitat a l'escenari del Casino Prado bull d'intensa activitat. Durant aquests dies, una setantena de persones estan ultimant els darrers preparatius per tornar a representar la sarsuela pastoril El Primer Nadal dels Pastors de mossèn Rossend Fortunet. La lluita entre el bé i el mal escenificada pels àngels i dimonis, les peripècies d'un poble de pastors encapçalats per l'alcalde Garrofa i en Pallanga, el seu secretari, o en Farruc i en Grillat, dos lladres que volen deixar l'ofici i que quasi en surten escaldats, formen part de la trama argumental típica dels Pastorets per explicar l’arribada al món del Messies.
Novament l'Associació Teatral Els Pastorets de Sitges, i aquest any en el marc de la programació de Sitges Teatre, presenten dues versions diferenciades d'aquest clàssic nadalenc. A més, la mateixa companyia ha treballat en la renovació del vestuari, amb l’estrena de nous vestits pels pecats capitals, i també s’han millorat aspectes més tècnics, com el so, la il·luminació, o nous elements pel decorat. Tractant-se d’una sarsuela pastoril, l’apartat musical mereix una especial atenció, i com és habitual les dues representacions tindran música en directe, un any més a través d'un quartet de corda i piano, a més dels mateixos actors que afegiran les veus de les cançons més típiques del repertori, tots ells sota la batuta de Juanjo Rocha.

La primera representació serà el dia de Sant Esteve a les 19.00 hores, i estarà dirigida per Carme Almirall i Carles Maicas. Es tracta de la versió més tradicional, amb totes les escenes de l'obra, i compta amb un elenc que comprèn totes les edats, des dels més menuts de la companyia fins als actors més veterans, amb l'afegit que s'ha treballat per potenciar un relleu generacional que es veurà reflectit en alguns dels papers principals. La segona versió dels Pastorets, i la definitiva d'aquest Nadal, es durà a terme dos dies després, el diumenge 28 de desembre a les 21.30 hores, amb una versió més reduïda de la mateixa obra, titulada Els Pastorets més “innocents”. L'obra, que estarà dirigida per Ramon Artigas i Josep Milan, compta amb un repartiment diferent respecte el del dia 26, i pretén convertir aquesta versió dels Pastorets en una paròdia, on a més s’inclouran alguns aspectes tècnics innovadors, amb un paper destacat de la il·luminació.

Aquest any la imatge promocional de l’obra ha anat a càrrec de l’artista sitgetà Roby, i les entrades, encara disponibles, es poden adquirir al mateix Casino Prado a un preu de deu euros.

Uns Pastorets provinents de Figueres

A Sitges, podem documentar els Pastorets almenys des de mitjans del segle XIX, quan aquestes funcions nadalenques d’origen medieval, es representaven al desaparegut Teatre Vell, situat al carrer de Sant Gaudenci. No seria fins ben entrat al segle XX, concretament a partir dels anys 20 quan algunes associacions parroquials de la vila començarien a representar els Pastorets de manera més regular al teatre del Patronat. Entre les diferents versions que es representaven, les més destacades eren L’Estel de Natzaret de Ramon Pàmies, Els Pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús de Josep Maria Folch i Torres, i a partir del Nadal de 1932-1933 es representava a Sitges per primera vegada El Primer Nadal dels Pastors. Aquesta obra, tot un símbol dels Pastorets de Figueres, ja que el seu autor és originari de la localitat empordanesa, i pel fet que allà s’ha representat anualment sense gairebé interrupcions, ben aviat també es va convertir en la preferida dels sitgetans. A diferència d’altres pobles i ciutats, que majoritàriament triomfen amb la versió de Folch i Torres, Sitges s’ha fet seva la versió figuerenca. Segurament en aquest procès d’assimilació, el músic Manuel Torrens hi va tenir un paper prou destacat, perquè va crear unes noves versions respecte a la música original, que només es canten aquí. Fins i tot amb el pas dels anys algunes s’han convertit en veritables himnes, que formen part del repertori imprescindible dels Pastorets de Sitges.
Publicat a L'Eco de Sitges el 19 de desembre de 2014

dijous, 17 d’abril de 2014

"De nou ressonen alegres cantúries..."

Amb aquestes paraules començava la primera caramella que va escriure Josep M. Soler, l’any 1943. La voluntat era clara: transmetre l’arribada de la Pasqua Florida, anunciant que, novament, aquestes tradicionals cantades ressonarien pels diferents indrets de la vila, després de temps convulsos. Durant aquells anys de la postguerra, les Caramelles s’acabaven de recuperar, gràcies a l’empenta dels membres de la coral de la parròquia, la Schola Cantorum, que amb el temps es convertiria en la colla del Patronat, actualment reconvertida amb el nom de Caramelles Sitgetanes. Aquell impuls, va propiciar que es tornessin a organitzar les colles d’El Retiro i del Prado, que abans de la guerra havien sigut les grans protagonistes de la Pasqua Sitgetana.

La tradició de cantar durant dies de festa o en moments i èpoques concretes de l’any, forma part d’un patrimoni datat des de temps immemorials, i que a Sitges, igual que en molts altres pobles, només hem sabut conservar per Pasqua, sent d’aquesta manera una de les festes més ancestrals que actualment conservem. Entre l’anunci de la resurrecció de Jesucrist, l’arribada de la primavera, i una barreja de galanteig a les noies, amb elements sitgetans com a teló de fons, s’ha anat creant una versió pròpia, diferent i especial d’altres contrades catalanes.


Aquest 2014, les tres colles per excel·lència ja han anunciat les seves cantades, demostrant la vitalitat d’aquesta festa, malgrat la crisi econòmica, i amb l’agreujant que les colles tenen dificultats per cobrir les principals despeses que comporta sortir al carrer. Tot i això, a nivell social, les tres agrupacions gaudeixen d’una magnífica salut. Totes han anunciat que superaran la cinquantena de cantaires, i fins i tot El Retiro creu que pot superar a la seixantena de membres. Aquest fet contrasta amb la situació de fa només 15 o 20 anys, quan aquestes malvivien amb pocs components, amb el convenciment que si alguna cosa no canviava, les Caramelles acabarien desapareixent. En aquest sentit, l’antiga colla del Patronat va considerar oportú que les dones poguessin formar part del grup, amb l’objectiu de poder augmentar el nombre de components, actualment un fet plenament consolidat, però que no va tenir continuitat a les altres colles.


Els valsos i les americanes, i també les sardanes, són els principals gèneres musicals de la versió sitgetana de les Caramelles. Sitges pot presumir d’un ric i extens patrimoni musical, gràcies al bon nombre de músics que han creat composicions, amb la col·laboració d’una interminable llista de sitgetans que s’han atrevit a escriure’n les lletres que, en alguns casos, s’han convertit en veritables himnes. Actualment, i en aquest sentit hi pren part, en bona mesura, Joan Pinós, actual director de les Caramelles Sitgetanes i autor de diferents composicions durant els últims anys. També cal anomenar a Pere Camps, el seu homòleg del Prado, que acostuma a tenir com a company inseparable l’escriptor, i col·laborador d’aquesta casa, Xavier Gimeno. I sense oblidar un músic de renom, com és el cas de l’enyorat Janio Martí, que va compondre diverses caramelles pel Retiro –l’última l’any 2009–, o altres músics que durant els últims anys han dirigit o s’han atrevit a fer alguna que altra caramella, com Xavier Pagès Eugeni Amador, o Oriol Nebleza.


Tantmateix, les tres colles tenen com a referència l’ampli repertori, creat durant el segle XX, de la mà dels tres grans exponents musicals de les caramelles de la vila. Per això és normal que Jordi Martí, director de les Caramelles d’El Retiro, tingui el costum de posar en valor moltes de les caramelles del mestre Gabriel Pallarès, tota una institució del Casinet de Baix; el Prado, amb Pere Camps al capdavant, mantingui viva l’herència del mestre Manuel Torrens, vinculat al Casinet de Dalt durant més de cinquanta anys; i que Jordi Pañella segueixi sent tot un referent per la colla que dirigeix Joan Pinós.


Un any més el punt de partida serà la plaça de l’Ajuntament, el Dissabte de Glòria a les 11 de la nit. Com mana la tradició, els membres de cada colla, amb el clavell a la solapa, i la barretina al cap, oferiran, amb els seus músics, les primeres cantades davant de les autoritats i del públic assistent. Tot i això, ja és normal que les colles facin algunes cantades prèvies abans de la tradicional cita a la Casa de la Vila. A partir d’aquí cada colla emprendrà el seu camí, però entre casa i casa tornaran a coincidir, passada la mitjanit, per cantar a l’Església Parroquial, ara sí, per anunciar l’arribada definitiva de la Pasqua.


Després de les cantades de Dissabte, ja no serà fins Dilluns de Pasqua que les colles tornaran a passejar per la vila per oferir els seus cants. I novament l’Hospital de Sant Joan serà el punt d’encontre de les tres colles, a partir de les 5 de la tarda. La festa culminarà al vespre, amb la darrera cantada a les diferents seus de cada entitat, i en el cas de la colla Caramelles Sitgetanes, al Cap de la Vila.


La cistella, símbol de les Caramelles

Les setmanes prèvies a la Pasqua venen marcades pels assajos, els preparatius de les diferents colles, concretar les cases i els llocs on s’anirà a cantar, a més de lligar tots aquells detalls perquè tot surti com cal. Un d’aquests petits detalls, però a la vegada imprescindible, és la confecció de la tradicional cistella, el distintiu més destacat de les Caramelles. Aquest petit recipient és decorat amb colors primaverals, i s’enganxa en una perxa ben llarga –per poder arribar als diferents balcons de les cases i que hi dipositin les gratificacions– amb un pom ben guarnit de clavells i una cinta amb la senyera. D’aquesta manera, cada Pasqua les colles la poden lluir amb orgull, traginant-la de casa en casa, on es distingeix –entre la remor de la gent– el típic so dels picarols. La laboriosa tasca de confeccionar la cistella es podria comparar amb la feina de les dones que per Festa Major s’encarreguen del pentinat de la geganta, l’anomenat “ball de les cosidores”, o en definitiva, la gent que des del més absolut anonimat treballa per a que tot surti de manera impecable. És aquell element indispensable que cada any podem admirar, i que la majoria de gent no sap qui hi ha al darrere. Blanca Mirabent, Mercè Mercader i Isabel Ferrer són les responsables que les cistelles de les Caramelles Sitgetanes, d’El Retiro i del Prado estiguin llestes per aquest Dissabte de Glòria.

Les Caramelles del 2014

Aquest any les colles han preparat un repertori on no hi ha cap nova composició. Per tant s’interpretaran caramelles que molts ja hauran sentit més d’una vegada, totes elles cantades fa pocs anys. L’antiga colla del Patronat interpretarà un vals de l’any 1995, que porta per nom “Lligams d’Amor”, amb poesia de Lali Vergés i música de Jordi Pañella; i després cantaran una sardana molt coneguda a arreu: “El Saltiró de la Cardina”, amb música del reconegut músic de Torroella de Montgrí, Vicenç Bou, amb lletra de Josep Maria Francès. El Prado ha triat dues caramelles del mestre Torrens: La primera és “Dolç Encís”, una americana, amb poesia de Salvador Olivella, estrenada l’any 1926; i la segona porta per nom “Cant a l’amada”, un vals amb lletra de Vicenç Morando Grau, estrenat per l’Schola Cantorum la nit de Dissabte de Glòria de 1946, quan aquesta colla la dirigia el fill de Manuel Torrens. I El Retiro ens portarà dos clàssics del seu repertori, obra del mestre Pallarès. La primera caramella es titula “Lluny” una americana de l’any 1935, escrita per l’historiador i escriptor barceloní, Ferran Soldevila; i finalment interpretarà “Alga i corall”, un vals amb poesia de Josep M. Soler.



Assaig de la colla pradista aquest 2014 (Albert Roca)



Colla de Caramelles d'El Retiro l'any 1950 (Arxiu Societat Recreativa El Retiro)



Lletra original de la caramella estrenada l'any 1946 "Cant a l'Amada" o originalment "Cant a l'Aimada" que enguany cantarà la colla del Prado (Vicenç Morando Tarrés)


Imatge recent de les Caramelles Sitgetanes (Sílvia Soto Fonoll)

divendres, 11 d’abril de 2014

El Llegat de la Processó de Setmana Santa


Aquesta setmana torno a les pàgines de L'Eco, per parlar de la Processó de Setmana Santa i els seus passos: 

La Setmana Santa, tal i com s’entén des del calendari litúrgic cristià, és religiositat, i en els moments que vivim és sobretot tradició. Des de Diumenge de Rams fins Dilluns de Pasqua, els sitgetans acostumen a desenvolupar diferents rituals, hi ho fan convivint amb un turisme que durant aquesta setmana omple la vila. De tots els actes de la Setmana Santa, segurament el més vistós de tots és la Processó del Divendres Sant, que precisament coincideix amb un dels dies de més afluència de visitants.
 

La “professó”, com encara l’anomenen molts, és el moment idoni per poder admirar els diferents passos o misteris de la vila. Exposats prèviament a la parròquia, al Palau del Rei Moro, i a la Confraria de Pescadors, i trets per les diferents associacions, confraries, i congregacions, formen part d’un patrimoni material i immaterial, a vegades poc valorat, no només pels forasters, sinó també pels mateixos sitgetans, un llegat que en moltes altres viles i ciutats ha anat desapareixent, o ha quedat arraconat a l’interior de les esglésies.

La Processó actual prové de la tradició de les dues processons que se celebraven a Sitges fins l’any 1974: la Processó dels Misteris, amb presència exclusiva dels homes, que sortia el Dijous, i des de finals de la dècada dels 50 el Dimecres Sant; i la Processó de la Dolorosa, que sortia el Divendres Sant i es coneixia popularment com la Processó de les Dones. A partir del 1975 només se celebraria una única Processó, que ha arribat fins als nostres dies. I és que amb el Concili del Vaticà II i amb l’agonia del franquisme, la Processó de Setmana Santa podria haver desaparegut. Entre la dècada dels 60 i la Transició, es van reduir els recorreguts, se li van afegir rodes als passos, els encaputxats deixarien d’anar amb els singulars “cucurutxos”, la presència masculina es veuria molt reduïda, o alguns passos quedarien en desús. Però a finals dels anys 80 i principis dels 90, hi va haver una recuperació que l’ha mantingut fins l’actualitat.

La Processó actual està formada per vuit passos o misteris de la passió i mort de Jesucrist, que surten pels carrers més cèntrics de la vila a partir de les 10 de la nit. Tots es van construir després de la Guerra Civil, perquè durant el conflicte bèl·lic els passos antics van ser destruits, cremats o llençats al mar. Entre els diferents escultors de renom, com Manel Muns o Margarida Sans Jordi, també hi trobem Pere Jou, que durant els anys 40, en plena maduresa artística, va crear el Sant Crist, la Mare de Déu dels Dolors, i la Mare de Déu de la Pietat. Els passos desfilen acompanyats pels membres de la seva associació, amb els administradors, els diferents elements característics de cada agrupació i acompanyats de feligresos. Entre la comitiva, cal destacar el cos de portants dels misteris, la majoria vestits amb vesta i capa de colors diferents segons el pas que acompanyin, una tendència més pròpiament andalusa que no pas catalana, ja que la tradició d’aquí era vestir de negre.


El primer misteri, i que per tant obre la Processó, és la Vera Creu. Seguidament ve el Pas de l’Assotament de Jesús, actualment administrat per l’església de Sant Joan. Aquest se’l coneix com el “Pas del Patronat”, ja que durant els anys seixanta s’exposava a la seu de la desapareguda entitat. I és que antigament tots els passos s’exhibien, a partir de Dimarts o Dimecres Sant, en diferents indrets de la vila, ja sigui a la casa dels administradors de torn, o en cases amb suficient lloc per a ser exposats, sempre amb una rica decoració, i davant l’admiració dels sitgetans. Després de l’Assotament, arriba l’Ecce Homo, un dels misteris més típics de la vila. És dels primers passos documentats, a més de ser dels primers en sortir després de la Guerra Civil, i actualment segueix sent administrat per una confraria pròpia. Durant els anys seixanta va mantenir certa rivalitat amb el següent pas; el de Jesús en el Carrer de l’Amargura, ja que es disputaven qui era capaç de reunir més nombre de feligresos i sortir a la Processó amb més lluïment. Aquest és un dels misteris més recents, i va ser construït per iniciativa de l’Associació d’Antics Alumnes dels Escolapis. Tot seguit arriba el Sant Crist, que, igual que la Vera Creu, és portat per una sola persona. La seva dificultat a l’hora de traginar-lo, l’ha fet més popular, i és que durant moltes èpoques eren els geganters, entre d’altres, qui s’encarregaven de treure’l al carrer. Actualment també participa en el Via Crucis del Divendres Sant pel matí, que surt de l’ermita de Sant Sebastià fins a l’Església Parroquial. Després és el torn de la Mare de Déu de la Pietat, coneguda com la “Mare de Déu dels Mariners”, sobrenom que s’ha guanyat pel fet que siguin els pescadors, patrons i mariners de la vila qui històricament n’hagin tingut cura. Posteriorment arriba el Sant Sepulcre, que també forma part del grup de passos més antics de la vila, i segurament molts encara recordaran quan era custodiat pels agents de la Guàrdia Civil. Després de caure en desús, va ser recuperat per l’Agrupació de Balls Populars de Sitges, qui actualment s’encarrega de la seva exposició. I finalment la Processó Sitgetana la tanca la Mare de Déu dels Dolors, el misteri que ha tingut més devoció entre les sitgetanes i els sitgetans. La seva congregació, actualment activa, està documentada des de finals del segle XVII, i sens dubte és el pas que al llarg dels anys ha comportat més creences i supersticions entre els sitgetans, sent per a molts el pas més típic de la processó sitgetana.



Una visió popular dels Passos

Els passos de Setmana Santa formen part de l’imaginari col·lectiu de la nostra vila, i sempre han sigut coneguts amb sobrenoms que els han fet més populars. Per a molta gent és més fàcil identificar-los d’aquesta manera, que no pas amb els noms autèntics: Seria el cas del “Pas dels Escolapis”, o la “Mare de Déu dels Mariners”. El nom popular del “Pas del Patronat” potser és menys conegut, i també se’l coneixia com el “Pas d’en Viñas”, perquè aquest senyor va ser qui va assumir els costos d’aquest misteri, construït per un escultor sevillà, amb un resultat final no va agradar massa als sitgetans. Fins i tot molts recordaran un pas que ja fa anys que va quedar en desús, però que actualment es troba al Santuari del Vinyet. Ens referim al Pas de l’Hort de Getsemaní, més conegut com el “Pas dels Veranejats”, ja que era administrat per la Colònia d’Estiuejants de la vila. I fins i tot alguns també hauran sentit a parlar d’“En Xoixo i en Dama”, en referència al Pas de la Coronació d’Espines; i el Pas de la Detenció de Crist, conegut com el “Marquet de la figa (o piga) torta”, desapareguts durant la guerra. En definitiva, és molt probable que en cada casa trobem altres noms populars per referir-nos als diferents misteris de la vila.


La Mare de Déu de la Pietat ens remunta a un Sitges gairebé perdut

La Pietat, a més de ser una de les icones més característiques del cristianisme, i de ser un símbol en la història de l’art, és també una de les representacions més típiques dels passos de Setmana Santa d’arreu. A Sitges, la imatge de Maria amb Jesús als seus braços després de ser crucificat, coneguda com la Mare de Déu del Mariners, està documentada almenys des de 1711, quan un notari local va establir l’0rdre dels passos de la Processó, on també es troben els passos de l’Ecce Homo, la Mare de Déu dels Dolors, el Sant Sepulcre, la Vera Creu, el Sant Crist, o el desaparegut pas de la Mare de Déu de la Soledat. Sitges, des de temps immemorials, ha viscut de cara al mar, i els pescadors, patrons i mariners havien sigut un dels grups dels més nombrosos de la vila. Per això no és d’estranyar que el nom popular d’aquest pas, vinculat a la gent del mar, hagi arribat fins als nostres dies, malgrat que aquest col·lectiu sigui actualment testimonial. Malgrat tot, per a molts sitgetans la Mare de Déu dels Mariners segueix conservant l’originalitat i l’essència d’un Sitges gairebé perdut, considerant-lo el pas més autèntic, perquè la Confraria de Pescadors de Sitges, actualment en actiu, segueix tenint-ne cura, exposant-lo durant la Setmana Santa a la seva seu, al número 25 del carrer Carreta, i traient-lo a la Processó.

 
Publicat a L'Eco de Sitges, el dia 11 d'abril de 2014.

divendres, 31 de gener de 2014

Pere Curtiada i Ferrer. La trajectòria d'un polític oblidat

Si encara no heu pogut llegir el meu primer reportatge publicat al nou Eco, aquí el teniu. Però de totes maneres, us recomano tenir la nova versió de L'Eco de Sitges a les vostres mans, amb un nou format i disseny, noves seccions i nous col·laboradors.


Aquests dies, molts pobles i ciutats de Catalunya han commemorat el 75è aniversari del final de la Guerra Civil. Els darrers dies de gener, també van servir perquè milers de catalans, que havien mostrat el seu compromís polític amb el bàndol republicà, abandonessin Espanya per fugir de la repressió franquista, sense saber quin futur els depararia. Entre tota aquesta gent trobem el cas de Pere Curtiada i Ferrer (1898-1968), un polític poc conegut que va ser protagonista de la vida política del Sitges dels anys 30, arribant a ser el número dos de la cúpula nacional d’Estat Català. Ara una tesi doctoral de l'historiador Marc Santasusana, el rescata de l'oblit.

El regidor d’ERC però amb la mirada a Estat Català
Després d’iniciar la seva trajectòria política durant la Dictadura de Primo de Rivera, a l’entorn del catalanisme d’esquerres, Pere Curtiada, esdevé regidor de l’Ajuntament de Sitges, quan l’any 1931 es va presentar en una candidatura amb el nom de “Coalició d’Esquerres Antidinàstiques”. Els primers resultats van ser favorables a la candidatura de dretes “Reconstrucció Sitgetana”, però amb l’adveniment de la República, i després de demostrar diverses irregularitats, finalment la candidatura d’esquerres assolia el govern. Com a fet simbòlic s’acabava amb l’hegemonia dels dos “casinets” de la vila, El Retiro i el Casino Prado, que s’anaven succeint en el govern local. A partir d’aquí Pere Curtiada es convertirà en un dels polítics més destacats i influents de la vila. Va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana a Sitges, tot i que sempre com a membre d’Estat Català, aleshores estructurades com les joventuts d'aquest partit.
La seva trajectòria com a regidor, entre els anys 1931 i 1934, ve marcada per ser la persona que més mocions va presentar en la defensa i normalització de la llengua catalana, i pels drets de la classe treballadora. Tampoc va estar absent de polèmica. Les seves polítiques a favor de secularitzar la vida pública sitgetana, on destaca el canvi de noms de carrers amb contingut religiós, o la prohibició de manifestacions religioses, com és el cas de les Processons de les Festes Majors dels anys 1932 i 1933, el van enemistar amb els seus rivals polítics, tal com es va traduir en una campanya d’atacs i retrets a través de les pàgines del setmanari local el Baluard.

L’empresonament al vaixell Uruguai i el salt a la política nacional
L’any 1934, malgrat no presentar-se a les eleccions municipals, va seguir plenament vinculat a la vida política local. Aquell mateix any es va convertir en el president d’ERC a Sitges. També va liderar la reforma del sometent local, exercint el càrrec de sotscaporal fins als Fets d’Octubre de 1934. Davant l’onada revolucionària, i amb la proclamació de l’Estat Català per part del President Companys, el 6 d’octubre de 1934, Pere Curtiada va adherir Sitges al moviment revolucionari. La repressió, però, no va trigar, i com a responsable de l’ordre públic de la vila, va ser empresonat al Vaixell Uruguai, situat al port de Barcelona, malgrat que durant aquella jornada evités la crema de l’església parroquial per part d’insurrectes provinents de Vilanova i la Geltrú.
Un cop surt de la presó, i amb més energies que mai, arribarien els anys més apassionants de la seva carrera política. Va ser un dels grans protagonistes de la refundació d’Estat Català, el maig de 1936 com a partit, separat d’ERC. No només va assistir al congrés extraordinari on es formularien les noves bases del partit separatista, sinó que hi va tenir un paper decisiu. Això li va merèixer un lloc destacat a les cròniques dels diaris barcelonins, just en el moment en què la seva popularitat dins del partit i en l’entorn del separatisme es va disparar.

La Guerra Civil i el final del somni
En iniciar-se la guerra, els revolucionaris, entre els quals hi havia Curtiada, ocuparien l’Ajuntament de Sitges, creant el Comitè de Defensa Local, i posteriorment fou un dels quatre regidors que obtingué Estat Català al Consell Municipal de Sitges, que per pressions de la Generalitat només van poder mantenir durant uns mesos. Segurament la seva vàlua com a dirigent polític el va permetre seguir durant un temps al capdavant de la política local, fins i tot per arribar a ser president del Consell Municipal, és a dir, alcalde de Sitges entre el 25 de desembre de 1936 i l’11 de gener de 1937. Un cop abandona l’acta de regidor, arriba a la primera línia de la política nacional en ser escollit responsable del Departament Político-Social del Comitè Central d'Estat Català, a més de ser un dels homes més visibles del partit.
Però Estat Català, un partit prou destacat, amb més de 10.000 afiliats durant la guerra, mai va arribar a formar part del govern a la Generalitat. D’haver sigut així, segur que hauria obtingut un càrrec de renom. Per aquest motiu, i amb el tràgic final de la guerra, arribaria la fi de la seva carrera política, caient completament en l’oblit, i perdent-se pel camí de l’exili tots aquells ideals que el van convertir en un home que va lluitar per la llibertat de Catalunya.


El primer regidor independentista de l’Ajuntament de Sitges
Pere Curtiada es pot considerar el primer regidor independentista de l’Ajuntament de Sitges. Malgrat que el terme “independentista” encara no es feia servir, és evident que ens trobem davant la primera persona que, des de la primera línia local, va defensar l’alliberament nacional com a objectiu final de Catalunya, a través de les seves militàncies polítiques, sobretot com a membre destacat d’Estat Català. Quan els regidors de la coalició d’esquerres van comunicar la seva afiliació a ERC, el setembre de l’any 1932, i per tant quedava constituït aquest partit a Sitges, Curtiada va exigir fer constar en acta que tot i acceptar la disciplina del partit, ell continuava sent d’Estat Català. Aquest fet el vincularia directament amb els sectors més rupturistes i revolucionaris del gran partit de Francesc Macià. De fet, abans de ser regidor, estava molt vinculat a l’Ateneu El Centaure, punt de trobada de la gent d’esquerres de Sitges, abans de la Segona República. Després dels tres primers anys de vida de l’entitat cultural, amb ell de vicepresident, l’any 1930 és nomenat president, moment que ell mateix va polititzar l’ateneu, organitzant moltes trobades amb membres destacats d’Estat Català.


L’ últim Ajuntament amb presència d’Estat Català
Quan esclatà la guerra civil, Pere Curtiada va ser un dels puntals per establir la legalitat republicana. Un cop organitzats els comitès revolucionaris, encarregats de dirigir els pobles i ciutats, la Generalitat va emetre un decret on s’instava als diferents comitès a disoldre’s i a constituir nous ajuntaments segons les seves premisses. Una de les condicions era que els governs locals havien de respectar la correlació de forces existents al nou govern de la Generalitat. Estat Català no havia aconseguit representació a la Generalitat, i per aquest motiu no podia tenir membres als Consells Municipals. Però Sitges va ser l’excepció que confirmaria la regla. Segurament pel gran carisma que tenia Pere Curtiada, i la gran importància d’Estat Català a la vila, Sitges va tenir quatre regidors del partit separatista durant els primers mesos de la guerra civil. Però finalment un nou decret de la Conselleria d’Hisenda de la Generalitat deia que els ajuntaments que no haguessin complert amb la correlació de forces de la Generalitat, es veurien privats de les atribucions econòmiques que depenien directament del govern català. Per aquest motiu, i pel bé de la vila, Pere Curtiada i els altres tres regidors d’Estat Català renunciarien a les seves actes de regidor a principis de 1937. Tot i això Pere Curtiada seria capaç de mantenir-se durant uns mesos més en algun òrgan menor.

dimecres, 22 de gener de 2014

75 anys de la “Liberación” i 70 del cinquè aniversari.

Ja fa dies que viles i ciutats catalanes recorden el seu particular final de la guerra civil, ara fa exactament 75 anys. Mentres per uns començava l'èxode, tal i com vam poder veure la setmana passada en el magnífic documental emès per Televisió de Catalunya, "El món on volíem viure. Robert Capa, 15 de gener de 1939", els altres, fossin del color que fossin, veien com s'intaurava el nou règim franquista. A Sitges, la desfeta republicana es confirmava, el 22 de gener de 1939.


Però avui recordarem com Sitges commemorava aquella efemèride durant els anys de la postguerra. Per això viatjarem justament 70 anys enrere, dia en què se celebraven els actes al cinquè aniversari de la “Liberación”. L'Eco de Sitges publicava aquell 22 de gener de 1944 el programa d’actes previstos, amb desfilades amb una banda militar i excombatents, actes simbòlics i d'afirmació nacional, una missa amb presència de les autoritats, balls, concerts i sessions de cinema, etc. L'acte més esperat estava previst a dos quarts de dues de la tarda, quan es van disparar 21 morterets, acompanyat del repic de campanes i les sirenes de totes les fàbriques sitgetanes, en definitiva, un reguitzell de sorolls que arribessin a tots els racons de la vila, perquè tothom recordés l'hora exacta l'entrada de les tropes franquistes a la vila.
Programa oficial d'actes, publicat a L'Eco de Sitges del 22 de gener.

Es pot dir que el següent Eco, el del 30 de gener, es va convertir en un monogràfic d'aquella jornada gloriosa pels vencedors. Però després d'uns primers anys, on la commemoració de l'entrada victoriosa de les tropes franquistes se celebrava com si gairebé fos Festa Major, a mida que avancem en el temps, aquesta deixaria de tenir la el ressó i  solemnitat d'aquells primers anys de la postguerra. Tres dècades després, a les acaballes del franquisme, encara que fos en una breu crònica, encara es parlava d'algun acte per tal de commemorar-ho, però res a veure com es celebrava durant els anys 40 i 50.
Petita crònica dels actes de commemoració del 36è anivesari de "Liberación", 
publicat a L'Eco del 26 de gener de 1975.

A partir del següent any, el 1976, dos mesos després de la mort del General Franco, a L'Eco ja no hi ha cap rastre d'aquella efemèride. I avui, 75 anys després, recordem aquells fets, no com un dia gloriós, sinó com el dia en què, juntament amb les seves tropes, entrava la repressió i la llarga nit franquista a Sitges, se'ns dubte, ara recordat com un dels capítols foscos de la nostra història.

diumenge, 22 de desembre de 2013

SE'N PARLAVA...

Avui fa 80 anys que a Sitges va tocar la Grossa de Nadal. Per aquest motiu, avui publico l'article que va sortir a L'Eco de Sitges recordant aquell fet.

Se'n parlava un 24 de desembre de 1933


LA GROSSA DE NADAL 
Se’ns dubte, la principal notícia d’aquell Nadal de 1933 va ser que a Sitges havia tocat el primer premi de la Grossa. 
L’Eco ho explicava així: “En el sorteo del pasado día 22 de este Diciembre, ha correspondido el primer premio de Quince millones de pesetas al número 7.139, del cual la Administración de esta Villa, a cargo de Doña Filomena Clemente Herraiz viuda de Hulton, cuya señora la tiene instalada en el estanco de can Clara, recibió el 25 de Noviembre diez vigésimos, adquiriéndolos Doña Eulalia Puig viuda de Gimeno y distribuyendo seis de ellos en participaciones de una peseta a la clientela de su tienda de comestibles”. 
 Per aquest motiu  molts sitgetans tenien participacions d’aquest número, i l’alegria es va contagiar per tota la vila, fins i tot a molts d’aquells que no havia jugat amb aquest número. Al llarg d’aquell matí molts sitgetans es van aplegar a la botiga de l’Eulàlia Puig, situada al Carrer Sant Francesc, per a celebrar el primer premi, que va ser rebut com una benedicció, ja que la majoria dels afortunats econòmicament eren molt modestos. A partir de llavors hi va haver autèntica fal·lera per jugar a la loteria, i pel sorteig del Nen, que s’havia de celebrar al cap de dues setmanes es van exhaurir tots els números en només tres dies. 
També cal destacar que fins i tot el següent any pel sorteig de la Grossa, l’Administració de l’estanc de Can Clarà va ser la primera en volum de vendes a tot Catalunya. 


En l’apartat esportiu, aquell dia hi va haver la cursa ciclista que es coneixia com el “Campionat de Sitges”. L’organitzave el Club Ciclista Suburense, una de les principals entitat ciclistes de la nostra vila. L’inici de la cursa estava prevista a les 10 del matí, amb un recorregut de cinquanta quilòmetres, donant tretze voltes en un circuit que recorria el Passeig Marítim, l’Avinguda Sofia, i la Carretera del Vinyet. Finalment després de la cursa, al local de l’Orfeó Sitgetà hi va haver un vermut per als ciclistes participants.
Per aquell Nadal i Sant Esteve, estaven previstos molts actes a les societats, com també la representació dels Pastorets al Patronat, però alguns d’aquells, concretament els balls que s’havien organitzat pel vespre i la nit del dia 25 van ser suspesos a causa de la inesperada mort de Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya.

L'Eco de Sitges, 24 de desembre de 1933
Publicat a L'Eco e Sitges del 23 de desembre de 2011. 

Retall de L'Eco d'aquell dia.